ACCEPTACIÓ O RESIGNACIÓ

A la vida tenim moltes decepcions. Ens adonem que nosaltres som bastants mediocres, que no tenim ni la generositat ni el coratge que hauríem desitjat.

N’hi ha que en front d’aquestes situacions, es desmoralitzen i abandonen l’esforç. És una actitud immadura i poc cristiana. Mai no hem de tirar la tovallola. Sempre hem d’intentar millorar la realitat: la pròpia i la que ens envolta. No oblidem que hi ha moltes coses que avui no existirien si no hi hagués hagut persones, que superant veus desmoralitzadores les van fer realitat.

 

A mi m’agrada molt aquella coneguda pregària: “Senyor, dóna’m coratge per canviar allò que puc canviar. Dóna’m serenor per acceptar allò que no puc canviar, i dóna’m saviesa per distingir un cas de l’altre.

En el cas que hi hagi situacions que no puguem controlar, sempre és a les nostres mans decidir l’actitud amb la que ens hi enfrontem. Aquest és el sentit més profund de la llibertat humana: poder decidir la pròpia actitud. Això només depèn de nosaltres mateixos.

 Per això és important saber distingir entre acceptar i resignar-se.

Acceptar significa comprendre que les situacions humanes no sempre son com jo hauria desitjat. Significa saber-ho assumir sense perdre la pau.

 Resignar-se, en canvi, significa considerar aquesta situació com una derrota. Per això la resignació es viu amb tristesa i pessimisme, treu les ganes de viure i roba la pau. I fins i tot fa minvar l’autoestima perquè ens fa sentir fracassats. Fem el que puguem, confiem en Déu i visquem en pau.