A la vida tenim moltes decepcions. Ens adonem que nosaltres som bastants
mediocres, que no tenim ni la generositat ni el coratge que hauríem desitjat.
N’hi ha que en
front d’aquestes situacions, es desmoralitzen i abandonen l’esforç. És una
actitud immadura i poc cristiana. Mai no hem de tirar la tovallola. Sempre hem
d’intentar millorar la realitat: la pròpia i la que ens envolta. No oblidem que
hi ha moltes coses que avui no existirien si no hi hagués hagut persones, que
superant veus desmoralitzadores les van fer realitat.
A
mi m’agrada molt aquella coneguda pregària: “Senyor, dóna’m coratge per canviar
allò que per canviar allò que puc canviar. Dóna’m serenor per acceptar allò que
no puc canviar, i dóna’m saviesa per distingir un cas de l’altre".
En
el cas que hi hagi situacions que no puguem controlar, sempre és a les nostres
mans decidir l’actitud amb la que ens hi enfrontem. Aquest és el sentit més
profund de la llibertat humana: poder decidir la pròpia actitud. Això només depèn
de nosaltres mateixos.
Per
això és important saber distingir entre acceptar i resignar-se.
Acceptar significa comprendre que les situacions humanes no sempre son com jo
hauria desitjat. Significa saber-ho assumir sense perdre la pau.
Resignar-se, en canvi, significa considerar aquesta situació com una derrota. Per
això la resignació es viu amb tristesa i pessimisme, treu les ganes de viure i
roba la pau. I fins i tot fa minvar l’autoestima perquè ens fa sentir
fracassats.