Al larg de la nostra vida ens hem relacionat
amb persones de tota mena.
Algunes ja gaire bé ni les recordem.
Però d’altres ens han marcat a fons. Aquesta mena de persones deixen senyals inesborrables
per allà on passen. Unes senyals que peduren més enyà de la seva mort.
Un dia, visitat la tomba d’un
company,vaig veure que algú havia deixat unes flors amb aquestes paraules: “
Tot i ser mort encara parla”. És ben
cert: totes les persones que han estimat segueixen parlant quan ja se n’han
anat.
La veu de la persona que ha estimat no
s’apaga mai.
La nostra época necessita persones
transformadores que irradiin una esperança contagiosa. Va bé preguntar-se
alguna vegada quin és el meu distintiu,
quin serà el record i la imatge que perdurà quant me n’hagi anat…
No hay comentarios:
Publicar un comentario